martes, 14 de junio de 2011

Comentari de text valencià

TRENTA LÍNIES 

L'escriptor comença a teclejar amb prevenció. Ha d'escriure un conte curt.
Thotom parla, últimament, de les virtuts de la narrativa curta, però ell, si pogués ser sincer, confessaria que detesta els contes en general i els curts en particular. Tot i això, per no perdre passada, s'ha vist obligat a afegir-se a l'onada de falsaris que simulen ser uns apassionats de la brevetat. Per això l'aterreix la lleugeresa amb què els dits se li desplacen per les tecles, de manera que rere una paraula n'apareix una altra i a aquesta n'hi segueix, i una altra, que acaben per configurar una línia, rere la qual se'n configura una altra - i una altra!- sense que aconsegueixi centrar l'assumpte, perquè està avesat a les distàncies llargues: de vegades necessita cent pàgines per començar a intuir de què va el que escriu, i altres vegades ni amb dues-centes no ho aconsegueix. No li ha passat mai cap amoïnar-se per l'extensió. Com més extens millor: Beneïda sigui cada nova línia, perquè, una rere l'altra, demostren no tan sols la grandària sinó la grandesa de la seva obra, i per això - encara que, en el fons - una, dues o cinquanta línies no afegeixen res a la història que narra - mai de la vida les expurga. En canvi, per escriure aquest conte gairebé hauria d'agafar la cinta mètrica i posar-se a mesurar-lo.
És abusrd. És com demanar a un atleta maratonià que corri els cent metres amb dignitat. Un conte, cada nova línia no és una línia més sinó una línia menys, i en aquest cas, concretament, una línia menys fins a la trenta, perquè això és el màxim: ''Entre una i trenta línies'', li ha dit la veu de vellut que li ha telefonat del suplement dominical del diari i li ha demanat el conte. A desgrat, l'escriptor aixeca els dits de les tecles i compta les línies que du escrites: vint-i-tres. Només n'hi falten set fins a la que serà la trentena. Però, després d'escriure aquesta consideració -i aquesta altra- encara n'hi falten menys: sis. Mare de Déu!

És incapaç de pensar res i no teclejar-ho, de manera que cada cosa que pensa se li menja una nova línia vint-i-sis s'adoni que, a només quatre línies del final, no aconsegueix centrar la història, potser perquè de fet -fa temps que ho sospita- no té res a dir i, encara que normalment aconsegueixi dissimular-ho a base de pàgines i més pàgines, aquest maleït conte curt el posa en evidència, motiu pel qual, quan arriba a la línia vint-i-nou, sospira i, amb una sensació de fracàs no del tot justificada, posa el punt i final a la trenta.

(30 línies)
Quim Monzó, Mil Cretins, Barcelona, Quaderns Crema, 2007


a) Descriu el tema i les parts bàsiques del text.
El tema del text podríem enunciar-lo com el procés d'un autor per escriure un relat de trenta línies.

Aquest tema ens es posat al davant en una progressió temàtica constant, el mateix tema 'el procés per escriure el relat' origina distintes informacions o remes com la idea que la narrativa curta està de moda o l'odi de l'escriptor per escriure relats breus.

El títol del text és, en conseqüencia, parcialment temàtic ja que ens acosta a la temàtica del text.

Pel que fa a les parts bàsiques del text, l'estructura externa consta de 30 línies distribuïdes en 4 paràgrafs, dos de diferent extensió ( el primer i l'últim) i altres dos d'igual extensió (el segon i el tercer). A més, trobem un títol en negreta i un peu de pàgina amb la informació d'on s'ha tret el text, llibre Mil Cretins de Quim Monzó.

L'estructura interna del text correspon a la típica divisió d'un text narratiu: plantejament, nus i desenllaç. El plantejament apareix al primer paràgraf, que consta només d'una línia, i ens introdueix el tema del text, el personatge ha d'escriure un conte curt. El nus correspon als paràgras dos i tres on comença a descriure la situació del personatge, la seua actitud de desgrat davant la situació d'escriure narrativa curta que diuen que està de moda. El quart i últim paràgraf presenta el desenllaç del conte, l'escriptor és incapaç de fer només trenta línies, necesita moltes més, de manera que soluciona el problema amb un punt i final a la línia trenta.


b) Resum 
Quim Monzó en el seu text 'trenta línies' descriu la situació d'un escriptor davant un encàrrec, un conte de trenta línies per al suplement dominical del diari. L'escriptor és incapaç d'escriure un relat tan breu ja que no aconsegueix centrar el tema del relat, finalment es dóna per vençut i amb una sensació de fracàs finalitza el relat amb un punt i final a la línia trenta.


c) A quina tipologia textual pertany el text? Explica'n les característiques.
La tipologia textual del text és la narrativa ja que es tracta d'un conte i, per tant, és de l'àmbit literari.
Tambè presenta seqüències descriptives amb l'ús de informacions objectives, funció referencial (l. 2-3 o l.20-23) i l'ús de verbs en 3ª persona (parla, detesta, confessaria)


d) Identifica i explica les marques de modalització que hi apareixen al text.
''Trenta línies'' és un text força modalitzat. L'autor fa servir una gran varietat de recursos modalitzadors com expressions iròniques (hauria d'agafar la cinta mètrica i posar-se a mesurar-lo, l.15; lèxic valoratiu com sustantius (virtuts, contes, grandesa); adjectius (vellut, incapaç, absurd); verbs (pensar, detesta); oracions exclamatives (i una altra!, Mare de Déu!).
Tambè apareixen recursos tipogràfics que estan presents a tot el text i contribueixen a la modalització, com per exemple l'ús de guionets utilitzats per a fer aclariments (-i aquesta atra-, -encara que, en el fons-).
A més, també hi trobem recursos d'impersonalització com les oracions enunciatives utilitzades a la primera línia (l'escriptor comença a teclejar amb prevenció. Ha d'escriure un conte curt).

3 comentarios:

  1. Estaría bastante BIEN que pusierais de QUÉ AÑO ES EL COMENTARIO.

    G R A C I A S

    ResponderEliminar
  2. el resumen esta mal echo , según los criterios ...

    ResponderEliminar